Començo la desena temporada del blog amb un dels grans clàssics de la pastisseria, les merengues. Un dolç antic però que resisteix el pas del temps, i que es nega a desaparèixer de les pastisseries tradicionals.
Haig de confessar que, les merengues, no m’agraden gens. I, encara més greu, no puc entendre que agradin a algú: excessivament dolces, amb una textura enganxosa i absolutament planes d’aroma i sabor. De què fan gust les merengues? De res! Però en fi… hi ha d’haver gent per tot, oi? I tinc clar que les merengues també tenen el seu públic.
Dit això, mai em veureu a mi fent merengues expressament. Al contrari, per mi són un dolç d’aprofitament, que faig quan em sobra merenga de qualsevol altra elaboració. En aquesta ocasió, d’un lemon pie que vaig fer aquest estiu. I us asseguro que van volar, confirmant, un cop més, que hi ha d’haver gent per tot 😀
Aquí teniu la recepta:
Ingredients:
• 150g de clares d’ou
• 250g de sucre
• Sucre en pols
Preparació:
Posar el sucre en un cassó al foc amb un rajolí d’aigua. Deixar bullir fins que arribi a una temperatura de 119º.
Una mica abans que el sucre arribi a 119º, posar a muntar les clares amb unes varetes elèctriques (va molt bé una kitchenaid o estri semblant). Quan l’almívar estigui a 119º, abocar-lo a rajolí fi sobre les clares. Seguir batent fins que les clares quedin ben fermes i muntades.
Omplir una màniga pastissera i repartir la merenga dins de càpsules de magdalena. Espolsar amb sucre en pols i cremar-lo amb l’ajut d’un bufador.
Bon profit!
jejeje t’entenc!! però a mi m’encanten les merengues, les toves, no aquelles que estan 1 hora al forn i després queden com una pedra! i si, només té gust a sucre (i així que jo no sóc gaire golosa) però m’agrada la textura de núbol que té….m’agrada enganxar-m’hi!! ja tens una opinió! petons i gràcies per la recepta!
Jo no puc amb les merengues, excessivament dolces per mi. De petita eren els postres d’alguns diumenges. No he tornat a menjar-ne mai més.
Petons
La veritat és que aconseguir que una merenga tinga sabor té el seu què. Jo n’he tastades de sabor a llimona, però les meues preferides són les de cafè que preparen en una pastisseria d’Alzira que es diu “Llopis”. Si un dia les tastes, potser canvie la teua percepció sobre les merengues. Ara bé, com dius molt bé, “hi ha gent per a tot”! HA HA HA HA!! Jo, com sóc molt llépol (=llaminer) no em faig ois de cap dolç, fins i tot de les merengues!! Besades i enhorabona pel teu èxit a la revista CUINA!!
Totalment d’acord, mai m’atrauen l’atenció les mergengues, ni per fer ni per menjar. L’unica rao per fer merenge es per posar a sobre d’un lemon pie o un altre postre d’aquests 🙂
Felicitats pels 9 anys del blog!!
Hola Gemma. Ja veig que ho has passat de cine. Les fotos són espectaculars!!!! Que paisatges tan preciosos i relaxants.
Be, Feliç aniversari … Nou anys són molts anys delectant-nos amb les teues receptes,s’agraïx molt l’esforç.I si no t’agrada molt els merengues no passa res,ací estem nosaltres que ens agraden un muntó..
Besets
Tinc ganes de fer-los, no m’agraden gaire però és una asignatura pendent per a mí. A veure si ho faig amb la teva recepta. Com sempre t’han quedat preciosos!!!!
Petonets
Queden molt macos Gemma. A mi, encara que no m’agraden les coses masse dolces, les merengues si, o més bé m’agradaven quan era petita, pero un trocet si que en menjaría.
Petons.
Francament, el lemon pie amb merengue és brutal! M’agrada que et mullis i diguis que no ténen gust de res… però potser per això precisament són un bon complement d’altres gustos més forts: merengue amb cafè, merengue amb llimona, merengue… Bona foto!
Soc llaminera, però les merengues no han agradat mai. Crec que n’hauré menjat una vegada a la vida, però això sí, n’hi ha que són tan maques! Què vols que et digui, les de la teva foto, per exemple, són precioses! I banyadetes en xocolata, estarien impressionants, segur! Petons!
Sóc del club! tot i que t´han quedat preciosos…no m´agrada gens el merengue i res que tingui aquest color…jejeje.
No soy de merengues pero a este no le diría que no, esta muy apetecible y con esta foto mas¡
Francesc! Per sort, la pastisseria ha avançat molt i, en pastisseries modernes i en postres de restaurant, s’utilitza la tècnica de les merengues per crear dolços espectaculars amb molt de sabor. Normalment es fa amb albúmina en pols, que s’hidrata amb una polpa de fruita o qualsevol líquid que tingui sabor, es munta i es deshidrata, de manera que queda cruixent i molt aeri, com si fos porexpan. A espaiscure en fèiem un de iogurt que era espactacular!
M’alegra veure que aquí la gent també es mulla, je je je… i, evidentment, hi ha gent per tot! 😀
Que be que ja siguis aquí, trobava a faltar les teves receptes
Macos aquest merengues!!!!!
Una abraçada
que bons!!! m’agradan moltissim 🙂
Yo amb un tinc prou.
Petons
aiii jo tampoc puc amb el merengue!!!!
Comparteixo amb tu, no m’agraden gens, són massa dolces i no tenen gust de res… però t’han quedat tan maquetons que no m’estranya que volessin.
PTNTS
Dolça
recordo el primer cop que en vaig menjar-ne, tindria 12 o 13 anys, allò era glòria semblant aquest teus “aire” – suprems! els pastisser els acabava de fer, com aquests 🙂