Les pastisseries de Gandia, la capital, anaven plenes de torrons, neules, polvorons, troncs de Nadal, tortells de Reis i altres llepolies (així en diuen allà dels dolços) pròpies de les dates nadalenques. Un dels dolços que ens va cridar més l’atenció va ser aquest, ja que per nosaltres era totalment desconegut:
I per això proposo la següent endevinalla:
Em sabríeu dir com es diu aquest dolç típic d’allà?
Us dono unes quantes pistes: es menja el dia de Reis, com aquí el tortell; també es menja a València i a altres comarques del voltant; és més antic que el tortell de Reis i els pastissers de la zona estant intentant recuperar-ne la tradició; està elaborat amb massa de massapà farcida de confitura de moniato i decorada amb glaça reial; normalment té forma d’anguila o de serp, però també es pot trobar amb formes d’altres animals… Us calen més pistes? Ah, sí, una més: està boníssim! Vinga, a veure qui és el primer que ho encerta!
La visita gastronòmica estrella ens la va recomanar el Francesc: la pastisseria Tano de Gandia, el paradís dels llaminers. En Francesc ens va comentar que en Tano havia publicat un llibre de receptes, de manera que vam anar-hi decidits a fer de turistes curiosos i intentar aconseguir el seu llibre. Vam tenir molta sort, ja que vam poder coincidir amb en Tano en persona, que ens va signar i dedicar el llibre. Ens va parlar molt sobre la pastisseria, la tradicional i la moderna, i ens va explicar com ha treballat per recuperar les tradicions tot adaptant-les als gustos actuals. Entre anècdota i anècdota, vam aprofitar per omplir-nos de dolços i pastissos… bé havíem de tastar tot aquell paradís, no?
I per acabar el post de les vacances, poso algunes fotos que vam fer escalant i visitant La Safor. Per nosaltres, que no ho coneixíem, va ser un autèntic descobriment: La Safor és una terra de contrastos, hi pots trobar des de mar fins a muntanyes; pobles amb molt encant i de gran interès cultural; rutes de monestirs que no tenen res a envejar a les d’aquí; camps i camps de tarongers, mandariners, vinyes i ametllers; roques i parets d’escalada de molta qualitat; i la gent, amable, oberta i simpàtica, que sorprenentment per a nosaltres, parla el valencià. Segur que hi tornarem!
El Palau Ducal Borja de Gandia: magnífic edifici d’estil renaixentista i elements arquitectònics d’èpoques diverses:
El Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna: monestir grandíssim de l’orde del Císter. És un lloc preciós que es troba en període de reconstrucció:
L’església del mateix monestir: vam tenir la gran sort de coincidir amb un assaig de l’orquestra de Tavernes, un poble del costat, i van fer que la visita resultés encara més agradable:
El temporal marítim a la platja de Gandia, que va fer encallar un vaixell draga a Cullera:
Els camps inacabables de tarongers: haig de confessar que no vam comprar fruita en tota una setmana… 😉
Les zones d’escalada de Montesa i Bellús. També vam escalar a Aventador i la Marxuquera:
I per acabar, una foto de les escalades que vam compartir amb el Pere i la Nesa, uns escaladors amics de Sabadell amb qui vam passar les vacances junts. El blog del Pere sí que és d’escalada, de manera que li deixo a ell la feina de fer la crònica d’aquesta part… 😉
Ja estem pensant on anirem a les properes vacances!
