Avui és l’últim dia de gener, ben justet per posar-vos la recepta de la revista CUINA que he triat d’aquest mes, una mini versió de pastís al whisky d’alta rebosteria:
La recepta és de la secció i per postres d’en Jordi Roca, que aquest mes està dedicada a petites postres amb licor: un baba de ratafia, uns taps de Cadaqués amb rom i uns pastissets al whisky. Els pastissets són llargs d’elaborar, has de tenir ganes de fer-los i tota una tarda lliure per endavant. Però com que amb l’epicondilitis no puc escalar ni entrenar entre setmana, he aprofitat el temps lliure per fer aquesta recepta d’avui 😉
Sovint, quan critiquem l’alta cuina des d’un punt de vista casolà, ens queixem d’aquelles elaboracions llarguíssimes que només serveixen per decorar o per posar un puntet minúscul de sabor al plat. Taaaaaaanta feina per només això! Doncs amb aquests pastissets passa una mica el mateix: algunes de les elaboracions només són per donar petits tocs al plat, però globalment creen unes postres espectaculars. La suma de textures i sabors de cada element és extraordinària! Feia mooooooooolt temps que no tastàvem unes postres d’aquesta categoria, unes postres que conviden a degustar cada mossegada leeeentaaaameeeent i amb els ulls taaaancaaaaaaats…
Aquí teniu la recepta:
Bon profit!
Ummm quina bona pinta!!!!!!!! aquest mes no la vaig comprar, veig que l’he de buscar.
Petonets
Segueixo en Jordi Roca a la revista Cuines i quan he intentat fer alguna recepta he acabat desistint. M’honora la teva perseverància i paciència, Gemma! Això sí, fent aquestes queixalades lentes i amb ulls tancats segur que compensa! I la presentació t’ha quedat molt elegant. Cura’t ben aviat! O no, si això serveix perquè facis aquetes delicatessen.. he he. Petonets
Tenen molt bona pinta aquest pastisset !!! ………..han de ser bonissim, però com tu dius has s’escollir un dia que en tinguis ganes i temps per fer-los: Cuidat i que et milloris aviat:
Petons
Ja veus, delicatessen. Un postre d’estrella michelin. Ja ho pots ben dir ja que s’ha de degustar lentament, i amb tots els sentits ben desperts!! que bo!!! cuida’t! petons
Veus, a mi me’n falta de paciència! M’ho hauré de replantejar.
Carai ja tens raó per lo petitons que són quin munt de coses porten, però realment la combinació deu ser una delicia al paladar. Segur que val molt la pena el temps invertit.
Una abraçada
No m’hi veig tota una tarda, la veritat 🙂
Però són realment un espectacle de mossegadeta aquests pastissets!!
Doncs aquestes postres crec que hauran de passar a pendents per d’aquí un parell d’anys…pq ara mateix tenir una tarda lliure és missió impossible! jajaja!!!
T’ha quedat ESPECTACULAR!!! No m’estranya que disfrutessiu…quina pinta que fan…
Petunets,
Eva.
Aquesta recepta jala vaig fitxar de la revista, t’ha quedat genial!
Petons
Unes postres de categoria, espectaculars! Amb la teva descripció donen ganes de tastar-les.
Petonets.
Brutals! senzillament boníssims… o complicadament, més ben dit! sort que tu tens la paciència i el saber fer necessaris per afrontar unes delicatessen com aquestes! quina passada!
Gemma, em sap greu que tinguis epicondil·litis, però si això serveix per que facis aquestes preparacions tan “currades”… doncs mira, una cosa bona que en treus. Quina meravella! Aquí es nota el nivell !
Aquest caprici tant laboriós a aquestes hores (i en qualsevol moment!) ha de ser un tast d’àngels! Sap greu la teva epicondil·litis, aquestes coses requereixen molta paciència…però et serveix per a deleitar-nos amb aquestes delícies! Vinga ànims i que et milloris aviat! I molts petons Gemma!
Quina delicatesen!!! Gemma, t’han quedat millor que els de la revista… ! com va el braç?
Aquests pastissets ja els vaig veure i em semblen un tastet fantàstic!
Petons
Sandra
L’altre dia el Pep Nogue ens va ensenyar la de taps de Cadaques i semblava mes facil de quan la llegia a la revista (encara que aixo del caramel amb rom cremat te pinta de fallar molt facilment, jo amb els caramels soc molt patossa). S’han de probar, encara que sigui simplificant una miqueta i deixant fora alguns elements “decoratius”. Els teus pastissets tenen una pinta bonissima! Fins aviat!
Té la seva feina, però segur que s’ho val.M’agraden els dolços en versió mini.
Petons.
Fan una pinta espectacular. Si no et fa res ho enllaçaré al meu bloc…
Hola Gemma, guapa tu
moltes gràcies per la teva visita a la Botiga d´en Roc a la cuina i les teus bons desitjos,
anoto la teva recepta, tenim un amic que li encanten els pastissos amb whisky
mil petonets Susanna
Gemma será un mosset celestial.
un abraç
Aquesta és una presentació de luxe per a un pastí molt bo.
El whisky no és de les meves begudes preferides però aquests bossinets tenen tan bona pinta que no els hi diria que no!
no sóc molt amant d’aquest tipus de pastís, però amb versió mini estic segura que el tastaria. Petonets i bona setmana Gemma
Es veuen suaus i delicats.
El seu aspecte no pot ser millor
Besets
Es veuen tan delicats…que tan sols de pensar en tastar-los tal com tu dius, moooolt lentameeeent, s´em fa la boca aigua…ummmmm….molts petonets
Si, que són pastissets gurmet, si i a més es mengen d’una mossegada! Ñam!
Tu ho has dit, amb els ulls tancats i assaborint lentament!
Un pastisset minimalista i temptador de mossegada… AMB LA FEINADA QUE PORTA!!!, però segur que quan veus la satisfacció dels qui ho tasten val la pena,oi? (només cal veure el comentari del Pol…) Una abraçada!
Uns pastissets que deuen d’estar deliciosos, donen ganes de menjar-se’ls, però reconec que no tic tanta paciència per preparar postres.
Petons
aquesta versió individual m’agrada molt més que el clàssic pastís al whisky. L’escuma de recuit ha de ser boníssima!
santa paciencia y merecido premio final,te han quedado genial y asi en version mini quedan muy bien.La cocina y mas la reposteria es asi muchas veces largas elaboraciones para en unos segundos comerlo,pero el gusto durante estos instantes es brutal¡¡
peto
Gemma t’han quedat calcats als del cuina! I si el gust valia la pena… És tot un èxit!!! El fotut hauria estat que després de tot el sidral no hagués valgut un duro! Ja veig que ja has trobat la manera de matar el temps sense escalar! Un petó
Queden molt macos en porcions individuals! Molt elegants i fan una pinta genial 🙂
Aquest pastís ha de ser boníssim com dius, de fet quan el vaig veure a la revista ho vaig pensar… però l’elaboració em semblava massa laboriosa.. a tu no hi ha res que se’t resisteixi.
Petons
Carme, doncs ja ha sortit la revista del febrer, de manera que ja et pots afanyar i comprar les dues, je je je…
Marina, les receptes d’en Jordi Roca no sempre son tan difícils, depèn del mes i de la recepta. I aquesta, més que complicada és laboriosa, però cada pas es relativament senzill 😉
Quima i Roser, aquestes postres tan laborioses veuen recompenat l’esforç amb el resultat: són absolutament delicioses!
Mònica i Cris, demanen paciència i temps, però com que ara no puc entrenar, tinc molt més temps lliure, je je je…
Starbase, són postres pels que ens agrada la pastisseria 😉
Eva, imagino que amb el Jan no deus tenir gaire temps lliure, je je je… hauràs d’esperar a que creixi una mica!
Anna I Belén, queden uns pastissets molt semblants als borratxos de rebosteria, un vici total!
Pol, feia temps que no tastàvem res tan bo, oi? Per degustar-les tranquil·lament i amb els ulls tancats….
Laura, alguna cosa bona havia de treure de la lesió, oi? Si almenys no puc sortir a escalar, em cosnsolo preparant i degustant postres molt bones 🙂
Montse, ja porto unes quantes sessions al fisio i de moment no noto gaire millora… Crec que la cosa va per llarg 🙁
Teresa i Sandra, són uns pastissets deliciosos, si teniu temps us aconsello que els proveu de fer!
Anna, la recepta dels taps de Cadaqués és més senzilla que aquesta, jo també vaig estar temptada a fer-los. I tens raó que a vegades cal simplificar les receptes per poder-les adaptar a casa.
ANABDN, a mi també m’agraden més els dolços mini, queden més ben presentats i et permeten repetir sense remordiments, je je je…
Joan, quan vaig fer aquests pastissets vaig pensar en tu, estic segura que t’agradarien molt. I estic encantada que enllacis la recepta des del teu blog!
Susana, al teu amic li encantarien!
Ana i Maria Dolores, són bons de veritat!
Irene i Judith,, jo no bec gens i tampoc m’agrada el whisky, però en canvi aquests pastissets em van encantar, el whisky queda molt sutil i la combinació de sabors és extraordinària.
Mesilda i Ma José, són delicats i deliciosos, suaus i elegants… boníssims!
Miquel i Ma Angels, pastissets gourmet per degustar lentament…
Mercè, quan els comensals tasten els pastissets i veus les seves cares i sents els seus comentaris, t’oblides al moment de tota la feina que porten, je je je…
Sion, ja saps que a mi m’encanta la pastisseria, de manera que m’hi he dedicat de gust 🙂
Eva, a mi també m’ha agradat molt més aquesta versió que la clàssica. I totes les elaboracions per separat són igual de bones!
Miquel a casa sempre diem el mateix: taaaanta feina que porta a cuinar i taaaaant ràpid que es menja, je je je…
Clara, la presentació és una mica diferent a la revista, pero el resultat es deu assemblar molt. Ostres quin disgust si el resultat no fos bo després de tanta feina!
Anaïs, presentats en format individual queden molt més elegants, oi?
Ribereña, com que tinc més temps lliure em vaig llençar de cap a la piscina, je je je… i el resultat s’ho valia!
T’han quedat fantàstics!!!!! Pel que comentes aquestes postres han de ser d’aquelles que un cop te les poses a la boca penses: tant feina ha merescut la pena!! Ningú més que tu podia fer unes postres com aquestes i que li quedéssin tan bé com a en Jordi Roca!!
Ahh!! i que et recuperis aviat de l’epicondilitis!!
M’encanta aquesta versió mini. T’han quedat genials….
Petonets
Vaja, no sé si compensa més el menjar-te-la o el màster culinari de la seva preparació. Al final has fet la tarta al whisky! ;-D
Hola Gemma,
Santa paciència! Segur que val la pena. Aquesta versions minis són perfectes i t’han quedat GENIALS! petons
Com totes les delicatessen necessiten els eu temps perquè surtin tan bones!
Però tu no havies de fer repòs absolut????
Jo també vaig tenir epicondilitis fa uns anys, i no podia ni teclejar l’ordinador!!!! Vaig fer rehabilitació durant un mes, però vaig trigar més temps a notar la millora, i tot i així, quan forço el braç sempre me’n resento…
Ep! no en va sobrar? Fa dies que no testem les teves postres, però encara tinc viu el dinar d’aniversari.
M’agrada més la teva presentació, a quadres queda més elegant.
jo ja he tancat els ulls……….. i tot i que només puc imaginar-m’ho, ja ho trobo deliciós..!!
Neus, efectivament, és d’aquelles postres elaborades que es veuen recompensades de sobres amb el resultat. Només de veure la cara que feien els comensals em vaig oblidar de cop la feina a la cuina 😉
Catieu, boníssimes!
CristinaT, aquests pastissets no valen, no tenen res a veure amb la clàssica tarta al whisky! Encara la tinc a pendents, je je je…
Helena, a la cuina la paciència és molt important, oi? Tant si és per fer un rostit com per unes postres, no tenir pressa és imprescindible perquè quedi bo.
Margarida, moltes gràcies per animar-me amb la epicondilitis, estic descobrint que molta gent també n’ha tingut… i això que abans jo no havia sentit mai aquest nom! Paciència i pastissos, je je je…
M Teresa, tens raó que us tinc una mica oblidats, je je je… El proper cop que prepari algun pastisset us en portaré a canvi del peix fresc 😉
Alfons, tancar els ulls ajuda a asaborir millor el menjar, oi? Notes tots els gustos i les textures i en aquest cas és molt important 😉
Mmmmmmmmmmmmmm esas mini porciones me han encantado.
Besos.
Segur que l’esforç mereixia la pena! de vegades també dona gust passar-se una bona estona per preparar plats d’alta cuina!la satisfacció és enorme!!!
Ai, doncs mira que jo vaig dubtar quan els vaig veure a la revista, però perquè negar-ho, tenen una pinta impressionant!! 😀 Si dius que val la pena dedicar-hi tota una tarda és perquè devien ser deliciosos… jeje Ara em moro per un tastet!! 😉
Un petonet guapa! 😀
El meu pare és el fan nº1 d’aquest pastís jejeje. Encara no m’he atrevit amb les postres del Jordi Roca, i això que me les miro sempre amb molt bons ulls i molta gana! De paciència no me’n falta, n’he après a base de fer maquetes 😉 petonets guapa! i espero que la recuperació no s’estigui fent gaire dura… ja veuràs com aviat podràs tornar a escalar, ànims!
No feia macarons?? si que m’he mirat malament la revista…
Aquesta versió del pastís de whisky em sembla més cuca i temptadora que l’original!! Me l’apunto!
Petonets i bon cap de setmana
La veritat és que tenen una pinta fantàstica! I si porten temps són ideals per un dia d’estrés, et poses a cuinar i t’oblides de tot 🙂
Gemma, així m’agrada, que aprofitis el temps. Ja veig que acostumes a fer cas a les bones recomenacions;-) Jo no ser si m’hi aventuraré amb unes postres així però han de ser boníssimes, per tancar els ulls i gaudir.
Una forta abraçada i cuida’t molt, ja veuràs com aviat milloràs, però sobretot fes bondat, que aquestes coses volen paciència… bé, o almenys això és el que es sol dir, no? encara que a la pràctica costa una mica estar-se quiet. Petones bonica!
He provat algunes de les teves recepte i estic encantada.
Gràcies
T’han quedat genials, veig que aquest mes la cosa anava de licors 😉
Jo també, avui he fe una coca de ratafia.
Gràcies per tenir la paciència de fer aquestes delícies d’alta cuina.
Petons i que milloris ben aviat
Segur que ha valgut la pena dedicar-hi una bona estoneta a preparar aquestes miniatures tan delicades!!!! Quin nivell!!! Tu epicondilitis i jo amb tendinitis d´hombro, quin parell!!!! però noia la vida continua, veritat ???? Petons i bona setmana.
Tot l’esforç s’ha vist recompensat amb aquesta bona pinta que fa!! 😉