Aquesta és la meva aportació al HEMC 53 del mes d’abril, el Menjar Blanc típic de Reus i els pobles del voltant:
La M. Luz, de Hoy no sé qué cocinar, es l’amfitriona del HEMC d’abril i ha triat com a tema principal els dolços de Setmana Santa típics del lloc on vivim. Com que a Sabadell no hi ha cap dolç tradicional d’aquests dies, he triat unes postres típiques d’on va néixer el meu pare, el poble de Montblanc.
El Menjar Blanc, tot i que agafa el nom de Reus, és típic de tot el Camp de Tarragona. S’acostuma a consumir durant la Quaresma i el seu origen es situa a l’època medieval. Està elaborat a base d’ametlla, sucre i midó (d’arròs o de blat de moro) i s’aromatitza amb llimona i canyella. Tot i així, com passa amb aquests dolços populars, cada casa té la seva recepta particular.
Avui em fa especial il·lusió presentar aquest dolç al HEMC, ja que em porta records de quan era petita: les poques vegades que recordo el meu pare a la cuina era precisament per preparar aquestes postres que a ell el transportaven a la infància. Veure’l esprémer el nèctar de les ametlles i elaborar amb paciència aquestes postres era tot un esdeveniment! I al meu pare dedico el post d’avui, ja que ara mateix es troba molt lluny d’aquí, caminant cap al Camp Base de l’Everest on persegueix l’última fita del seu repte… Molta sort!
Aquí teniu la recepta:
Ingredients:
Per la llet d’ametlla:
• 1500ml d’aigua
• 400g d’ametlla crua
Pel Menjar Blanc:
• 1l de llet d’ametlla
• 200g de sucre
• 60g de Maizena
• 1 pell de llimona
• 1 branca canyella
Preparació:
La llet d’ametlla:
Triturar les ametlles amb l´aigua i deixar-la reposar dues hores com a mínim. Colar la llet per un drap ben fi esprement tot el suc.
El Menjar Blanc:
Dissoldre la Maizena en un rajolí de llet d’ametlla freda.
En un cassó al foc, escalfar la resta de la llet amb el sucre, la canyella i la pell de llimona. Quan arrenqui el bull, apartar del foc i deixar infusionar les aromes una estona.
Treure la canyella i la pell de llimona, afegir la Maizena i tornar-ho a posar al foc, remenant sense parar. A la que arrenqui a bullir i s’espesseixi, treure del foc i repartir en les cassoletes de servir. Tapar a pell i reservar a la nevera fins el moment de servir.
Bon profit!
Sempre he volgut fer aquesta recepta, i l’altra dia vaig comprar al mercat atmetlles crues, potser aquest és el moment de fer-les servir. És una recepta curiosa, s’assembla força a la crema pastissera però sense ous, oi??
No Roser, no té res a veure amb la crema pastissera. És boníssim el Menjar Blanc. Quan ho tastis, ja voràs ja.
No ho he tastat mai!!! Ho tinc pendent des que ens ho va fer el David Lienas i encara no l’ha arrivat el moment. A veure si per setmana santa ho faig. T’ha quedat maquíssim!!!
Petonets
Hola Gemma bon dia,
Doncs jo no n’havia sentit parlar d’aquestes postres, així que avui ja en conec un més i m’alegro molt per que semblen fàcils de fer i amb el que m’agraden les ametlles segur que aquesta copeta me la menjaria molt a gust. Molta, molta sort en el teu pare en el seu repte. Petonets
M’encanta el menjar blanc. El gustet de l’ametlla es fantàstic i sempre he tingut el dubte de si es podria fer amb avellana (per això de ser de Reus…) 🙂
jo l’he preparat alguna vegada però amb la llet d’ametlla comprada. Segur que així és més bo.
pt!
Oh, has fet una molt bona tria de postre Gemma! El Xavi és de Reus i a la recepta li tenim especial carinyo!
Molts petons
Sandra
No coneixía aquest postre. Té molt bona pinta i m’agraden molt les ametlles.
Quina bona cara que fa. A veure si m’anime a preparar-lo. Fa temps que tinc ganes de fer-lo. Salutacions
Aquest menjar blanc s’assembla a la sopada, tradicional a la ribera del Xúquer, i que ma mare encara en prepara de tant en tant. La sopada conté panou (que la fa molt més calòrica); aquesta teua m’ha semblat estupenda, amb tantes propietats com té l’ametla, i el gustet tan bo de la llima i la canyella… I ja veig que això d’enfilar-se per les parets ho duus a l’ADN. us felicite, a tu i a ton pare!
Una abraçada
m’agrada molt el menjar blanc! ara fa temps que no en fem perque era una feinada fer la llet d’ametlla …t’ha quedat molt maca la presetnacio!
Quina bona copa t’ha quedat! Ës boníssim el menjar blanc.
Petons
Només l’he tastat una vegada i la veritat és que no em va fergaire el pes, el teu però si que el tastaria segur que deu ser superiro
Muchas gracias por tu aportación al hemc. Muy buena receta, besitos!
Ara sé d’on has sortit tu!!!! Ja diuen que els testos s’assemblen a les olles…
Un bon homenatge al teu pare, i tan de bo pugui assolir aquest repte que s’ha proposat!
Caram Gemma, quina familia més muntanyenca! Moltíssima sort al teu pare!
M’agrada molt el menjar blanc i sempre que trobo una recepta em pregunto si no la puc fer amb llet d’ametlles directament.
Caram! et pots creure que mai he tastat el menjar blanc?
Quina familia de muntanyencs!!
Unes postres delicioses, tant si son per Quaresma o no. La presentació en copa: fantàstica.
Molts records i molta sort al teu pare! . Una abraçada
Em deixes que et corregeixi una coseta? A Reus ho escrivim menjablanc.
L’origen documentat ve de la Cartoixa d’Escaladei, on els monjos, en temps de Quaresma i d’escassetat d’ous van voler fer una crema amb el que tenien més a l’abast, és a dir amb les ametlles.
Sort al teu pare camí del cim, ara ja sabem d’on et ve l’afició.
PTNTS
Dolça
no sóc massa de menjar blanc, però la Moni sí!!! era d’esperar el seu comentari! jijijiji. T’ha quedat molt maco! jo encara haig de fer la meva aportació!!!! aaiaiaiaiaiia
Boníssim! i el gust de les ametlles… hum! delicat delicat! Quan torni el teu pare n’hi hauràs de fer i ja veuràs com deixarà anar una llagrimeta! jejeje…
Roser, tens tota la raó, de fet l’origen es deu a l’inventiva d’abans quan no sempre es tenien ous a casa. I enlloc de llet, es feia servir ametlla, que llavors no anava tan cara com ara 😉
MaryLou, no recordava que el David Lienas havia fet menjablanc… Ostres, ara mateix vaig a mirar si en vaig fer la crònica!
La cuina de l’Eri, de veritat no coneixies el menjablanc? És molt típic de Reus, Valls, Montblanc i pobles del voltant sobretot durant la Setmana Santa. I és boníssim!
Starbase, tu sempre posant el plus a totes les receptes, je je je… Això de l’avellana ho haurem de proposar a la Dolça Glòria de Reus, que ella és la reina de les receptes amb avellanes!
Eva, la llet d’ametlla comprada és molt dolça, segurament caldria posar menys sucre que l’indicat a la recepta. I segur que no deu tenir tan gust com si la fas tu a casa 😉
Sandra, Reus és un poble preciós! Hi ha forces blocaires de Reus, ho saps, oi? M’imagino que vosaltres també feu el menjablanc sovint 😉
Cris i Francesc, ja veieu que és ben fàcil de fer, us animo a provar-lo que segur que us agradarà!
Queti, no conec la sopada, hauràs de posar la recepta al blog! I què és el panou??? M’has deixat ben intrigada… I sí, ja veus que això d’enfilar-nos a les muntanyes em ve de família, je je je… 😉
Anirac, quan faig llet d’ametlla en faig força quantitat perquè tens raó que és una feinada… Però és molt més bona feta a casa que comprada 😉
Ribereña, a casa ens encanta!
Ester, doncs jo li donaria una segona oportunitat! On el vas tastar? Segur que si el proves casolà t’agradarà més, que sovint el que donen a alguns llocs no és gaire bo… Passa una mica com amb la crema catalana, que hi ha llocs on no és gaire bona 🙁
Ma Luz, gracias por tu visita, has propuesto un tema para el HEMC fantástico. Estoy segura que saldran unas recetas deliciosas y muy dulces 🙂
Margarida, ja veus que això de les muntanyes ho porto a la sang, je je je… He heretat l’afició dels meus pares, em ve de família. Espero que li vagi molt bé, creuem els dits!
Mònica, si la fas amb llet d’ametlla comprada hauràs de posar menys sucre que l’indicat a la recepta, ja que normalment ja porten sucre afegit. Però ja et dic ara que no serà tan bo com si fas tu la llet a casa 😉
El taller de cuina, doncs ja veus que la recepta és ben fàcil, a veure si t’animes a provar-la!
Josep, nosaltres en fem tot l’any, no esperem a que sigui Quaresma, je je je… I la presentació en copa no és la tradicional, però queda molt més elegant, oi?
Dolça Glòria, tens tota la raó! Però és que ho he buscat i he vist que a la majoria de llocs diu Menjar Blanc… El meu pare ho diu tot seguit amb la síl·laba tònica a la primera e. M’encanten les històries que expliques els orígens d’aquests dolços tradicionals 🙂
Per cert, has vist el comentari de l’Starbase??? Què et sembla la idea? Un menjablanc d’avellanes de Reus… Ho has de provar!!!!!!
Judith, ja veig que le mnejablanc o agrada molt o no agrada gens. Em sembla que passa una mica com amb l’arròs amb llet, oi?
Pol, si torna amb el cim a la butxaca li faré un menjablanc de celebració. Ho prometo!!!!!!
El teu pare té com a objectiu el cim???? Si a mi el camp base ja em sembla complicat! Espero que ens mantingues informats de com li va el viatge, em sembla una aventura apassionant!
Jo el menjar blanc no l’he probat mai, i aixo que Reus està prop de casa! El que no sabia era que és una recepta de quaresma, jo em pensava que es menjava tot l’any.
ME GUSTA EL MENJAR-BLANC y lo he probado un par de veces , te ha quedado una copa muy bien presentada ya que es dificil por el colorido.Como aficionado a la alta montaña le deseo suerte a tu padre en esta fantastica aventura al Everest.
peto
miquel
Gràcies Gemma, m’he emocinat.
Ostres, no coneixia aquestes postres i semblen molt bones!!!
Ja les posarem a la llista i les farem!!!
Mmmmmmmmmm, ens lleparem els bigotis tots plegats!!!
Apa, petonets!!!
N´he sentit a parlar moltes vegades però no ho he provat…pendent!
Bona nit Gemma
La meua iaia preparava una cosa pareguda.Les anomenava “farinetes”.
No sé si és paregut,ella les feia amb sèmola d’arròs en compte d’ametla.
Imagine que estarà millor la que has preparat tu amb ametla.
La presentació en la copa està genial.
Besets
Aquets postres sempre em recorden l’infantesa, a casa també en fèiem amb la llet d’ametlla
Petons
Ostres amb el teu pare, que eixerit no? i que valent. No he probat mai aquestes portres, pero segur que son delicioses.
petons i sort pel teu pare.
Ara.
Molt bona proposta Gemma! Ostres, i el teu pare quines fites que es proposa!!!
Petons!
El teu pare es un campeón!!!!! quina marxa que te!!!
No he menjat mai aquest postre, pero segur que està boníssim i més si és com la de la teva recepta!!!!
Gemma; Bó, el menjablanc, jo el vaig treure’l de la Dolça de; No tot són postres… a la cuina, també l’he vist a la Mai de Maiblog, al igual que a la Mercé de Cotó de sucre, totes elles de Reus…
Aquest és el que vaig fer jo; http://menjadebacalla.blogspot.com/2011/03/menjar-blanc_28.html#comments
Bona aportació per aquest mes Gemma, que vagi de gust¡¡
Són unes postres fantàstiques i si a més et porten records d´infantessa ja son inmillorables. Molta sort al teu pare en el seu repte.
Petons!
Quins records més bonics ens expliques a través d’aquesta recepta. Jo no l’havia provat mai fins un dia a un dels cursos del David Lienas. Em va semblar molt bo amb el gustet de l’ametlla. El teu es veu deliciós.
I el teu pare és a l’Everest?? Carai, ja veig que l’afició a la muntanya ve de familia!! Què bé poder compartir-ho.
Molts petonets!
Irene, sí, l’objectiu del meu pare és l’Everest!!! Està fent el repte dels “seven summits” i l’Everest és l’últim cim que li falta. Espero que tingui molta sort!!!!!
Miquel, és veritat que el menjablanc és força difícil de presentar bé ja que té un color bastant discret, je je je… Ets aficionat a l’alta muntanya??? No ho sabia, m’ho has d’explicar millor, eh?
M Teresa, creuem els dits i esperem que TOT surti bé!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Gemma, són unes postres ben antigues i ben senzilles de fer. Prova-les, que segur que t’agradaran 😉
CristinaT, t’animo a que les provis!
Mesilda, crec que no és el mateix que les farinetes… Tot i que hi ha algunes receptes de menjablanc que enlloc de midó de blat de moro (la Maizena) fan servir midó d’arròs com a espessant… però sempre partint de la llet d’ametlla. Hauràs d’investigar la recepta de la teva iaia 😉
Sion, ja veig que el menjablanc ens porta records d’infantesa a molta gent, je je je…
Ara i Ana, us animo a que les proveu, ja veureu com us agradarà!
Mercè, l’Everest és una fita que fa respecte…
Josep, mirant les receptes que em dius veig que totes el fem molt semblant, oi? Potser canvia una mica la proporció de Maizena en funció de si ens agrada més o menys espès… A tu et va quedar sensacional!
Pilar, moltes gràcies! El menjablanc el tinc associat al meu pare i al poble de Montblanc 🙂
Alba, no recordava que el David Lienas fes el menjablanc… Algú també ho va comentar ahir. L’afició per la muntanya la porto a la sang, ja ho veus, je je je…
Parecen natillas pero seguro que están más ricas que estas. Una presentación preciosa y muy tentadora.
Besos.
Gemma, t’envie un enllaç (http://ves.cat/aBv9) sobre el panou, també dit mona, tonya… Ma mare, si li’n queda algun trosset endurit, en comptes de llançar-lo fa sopada. Com unes natilles, molt senzilles.
Besets
Hola Gemma.
Hace unas fechas (como 2 meses o así) vimos en la tele a un señor que se había jubilado y que perseguía esta meta que dices, no sabemos si sería tu padre. De todas formas, deseamos que lo consiga y que tenga mucha suerte en todo.
Y este postre, pues riquísimo. Y más sabiendo que la leche de almendras la elaboras tú misma. Sí, tiene que quedar muy, muy bueno. Nosotros somos muy aficionados a las almendras, así que puede que nos pongamos a prepararlo en breve.
Un abrazo y buen provecho.
No l’he provat mai, però ha d’estar boníssim, un postre ben suau i deliciós.
Un abraç
No n’he menjat mai de menjar blanc…això és el que té ser de Mallorca. Però les ametlles m’encanten, així que m’apunto la recepta i la faré.
Caram amb el teu pare!! Vaja quin reptes!! Esper que tengui molt sort!! Ens informaràs quan hi arribi, oi??
Petonets, guapa!!
Paula
No he menjat mai aquest postre, però crec que m’animaré a provar-lo 🙂
Queti, ara ja sé què és el panou, jo ho coneixia per panquemao i és semblant a la Mona que deu vosaltres, oi?
I també entenc què són les sopades que prepara la teva mare 🙂
Nosaltres quan ens sobren brioixos i dolços semblants acostumem a fer púdings, però la sopada també ha de ser boníssima! M’encanten aquestes receptes d’aprofitament tan antigues…
Hola Gemma.
Te dejamos ayer el comentario, pero se ve que hicimos algo mal.
Lo repetimos:
Hace un tiempo (2 ó 3 meses), vimos en la tele a un señor que se planteaba ese mismo objetivo; puede que fuera tu padre. Fuese o no, le deseamos que lo logre y con toda la suerte del mundo.
Y respecto a tu receta, se ve estupenda. En casa somos grandes aficionados a las almendras (tenemos un almendro enorme cerca de casa…)
Así que, en cuanto tengamos ocasión, queremos hacerla. Y si la leche la prepara uno mismo, pues mira si estará sano y rico este postre.
Un abrazo y buen provecho.
Hola Secretario, el comentario estava en la carpeta de spam, no sé porqué…
No creo que fuera mi padre el que visteis en la tele, pues él es una persona muy discreta y nunca ha querido dar a conocer que está intentando este reto.
De todos modos, seguro que agradece vuestros deseos de bena suerte, muchas gracias 🙂
curiós això dels records amb alguns plats … a mi el menjablanc em transporta a l’altre costat de la Mediterrania,… cobert per una fina capa de cruixents festucs arrebossats amb mel … vaja, gairebé una fantasia de les mil i una nit…
Una abraçada
Alfons, vols dir el Marroc? No sabia que allà també feien menjablanc… amb els festucs i la mel ha de quedar molt més bo!
Quina bona pinta Gemma. No coneixia aquestes postres. Ha d’estar deliciós. És d’aquelles receptes que diem que no s’han de perdre mai, i tu ho fas possible.
Molta sort al teu pare.
Petons.
Belén
Gemma,
No l’havia tastat mai fins a la setmana pasada que una alumna del taller de cuina que és de Reus va portar per a tots i, la veritat he de dir que és molt bona. diria que la recepta és la mateixa més o menys que la teva.
Felicitats per aquesta copeta.
Salut,
aixi la feiam fa molts anys la meva sogra i jo (ella m´ensaenyaba) però ja fa temps que utilizo la llet de atmella (ALmendrina) i queda molt bona tambè , si no surt igual, val per la feina que m`estalvío traballan látmella. Que tingueu molt bona Setmana Santa
Per les terres de l’Ebre el fem també però sense ametlla.
Anda quin pare més muntanyec que tens! Molta sort per a ell!