El pastís Sant Marc es un clàssic de la rebosteria ben conegut per tothom; és d’aquells pastissos que mai passaran de moda. Tot i la cuina creativa d’espumes, gelatines i esferificacions, aquestes postres sempre seguiran triomfant 😉
Ja veieu que avui només tinc foto del tall… i es que he tingut un ACCIDENT! 🙁
Després de tant temps fent pastissos, no recordo cap desastre tan gros: ja tenia tot el pastís muntat, amb la yema, l’ametlla, la xocolata… m’havia quedat una monada… i PATAPAM, al moment de posar-lo a la safata de blondes, PATAPAM, el pastís m’ha caigut sobre el marbre! Evidentment, ha quedat totalment impresentable, de manera que no l’he pogut portar a l’aniversari de Vic on anava destinat… Quina pena, després de tanta feina!
Òbviament el pastís no l’he llençat pas… i ara! que tot el duia era bo! L’he reconstruït com he pogut i ens l’hem cruspit a casa per postres de dinar. Haig de reconèixer que ha quedat boníssim, amb el pa de pessic emborratxat, la trufa amb xocolata de qualitat, la yema ben dolça… Però avui us haig de dir que per primera vegada no he gaudit menjant les postres que havia fet! M’enteneu, oi?
Ingredients: (per un motlle de 18cm)
· 1 pa de pessic
· 150ml d’almívar
· 300g de yema
· 250g de trufa
· 250g de nata muntada (amb 25g de sucre)
· Ametlla filetejada torrada
· Sucre per cremar
Muntatge:
Tallar el pa de pessic en tres pisos. Mullar amb almívar un primer pis. Escampar la trufa per sobre i cobrir amb un segon pis. Mullar-lo amb almívar i escampar la nata muntada per sobre. Cobrir amb el tercer pis de pa de pessic i mullar-lo amb la resta d’almívar.
Cobrir tot el pastís de yema deixant que caigui pels costats fins que quedin totes les parets ben cobertes. Allisar bé la part superior i enganxar l’ametlla filetejada per tot el voltant.
Espolsar tota la superfície amb sucre i cremar-la amb un bufador. Adornar al gust de cadascú i reservar a la nevera fins el moment de servir.
Bon profit!
Quina ràbia quna se t’espatlla un pasís, però si no ens ho haguessis explicat , sembla ben bé un past´si compat a la millor de les pastisseries.
Una abraçada
Ostres!! aixó si que fa molta ràbia!! però si per sort, l’has pogut salvar per menjar-lo vosaltres! Igualment, la porció que es veu t’ha quedat genial!! I m’entren unes ganes de menjar-lo…. ummm!!
Petonets!
Malgrat l’accident, que en el tall que has recuperat no es nota, el pastís és d’aquells bons que es fan servir pels aniversaris!
A mi m’ha passat més d’una i de dues vegades… és que com em diu la família sóc una mica barrip-barrop!!
PTNTS
Dolça
I tant que fa ràbia!! a mi m’ha pasat algun cop! De totes maneres el tall que heu menjat, boníssim, eh!
Petonets
I com has aconseguit salvar el tall? te una pinta exquisita, pero ja m’imagino q veure’l alla espachurrat no t’haura fet cap gracia…
Una abraçada,
Gemma, estaría bé si tens alguna recepta on expliqui com es fa la yema que ens poséssis el link. Ja se que puc googlejar, però m’estimo més una recepta teva que sé que té garantía.
El tall ha quedat molt bé, exàctament la meitat de bé que bó de gust :))
I bé, ara ja no t’has de preocupar per que sigui la primera vegada que et caigui un pastís. Algún dia t’havía de passar…it’s statystic!
Ondia!! quina mala sort… amb la feina que dóna justmante aquest pastís, segur que estava boníssim…fins i tot a bocins
Quina mala sort, a més sempre passa quan és un compromís ;-(( havia de ser deliciós perquè aquest tall ho diu tot. Petonets maca
Vaja, després de tanta feina, has fet cuina emocional i l’has deconstruït i reconstruït XDDD
En fi, quina punyeta, tu, mira que t’havia quedat fantàstic!
Si Gemma, t’entenc perfectament!!!! Quina ràbia! Tot i així el tall que has pogut salvar es veu perfecte! Un gran pastís per a una gran celebració. El tindré en compte.
Una abraçada
Ostres Gemma, quina ràbia! però no hi ha mal que per bé no vingui… els de casa segur que van disfrutar-lo!!!
petó
No tenia ni idea d’aquest pastís de Sant Marc que, encara que no mirat el santoral, deu ser per estes dates, veritat?
M’agrada molt la lliçó d’humilitat que has fet… a tothom ens ixen problemetes cuinant i això no demostra altre que són tots ben humans…
Té una pinta molt bona, jo sens dubte, hagués fet com tu: me l’haguera cruspit senceret!
Heheheheh!
Besades!
Hola Gemma,
Si no ens haguessis dit que se’t havia caigut realment no ho hauriem pensat mai!!
Aquest és un bàsic de la pastisseria, molt bo i molt ben fet per part teva!! apuntat als pendents!!
Que si te entiendo? Creo que me pondría a patalear como una nena. La verdad es que te las ingeniaste super bien porque si no lo contás ,no se nota para nada. El corte te quedó perfecto. A veces cuando voy y vengo con las tortas a la pastelería pienso que me puede pasar , la verdad es que todo lleva tanto tiemo que me imagino la frustación. Me llevo la receta para probarlo.
Cariños
Si tu no ens ho expliques , pel tall no es nota gens que hagués patit un accident. Segur que era ben bo , n’estic segura.D
El tros que es veu, es una passada! Ja se que es que estiguis hores a la cuina i plafff tot a norris!!! em dono cops de cap!!!!
M´apunto la recepta te molt bona pinta!!!
A PESAR DE TODO SEGURO QUE ERA BUENISIMO, Y ESTA PEQUEÑO PERCANCE TE HACE MASSSSSSSSSSSS HUMANA, MAS PERSONA VAYA QUE TE PASAN COSAS COMO A TODOS.
Enhorabuena !!! jejeje
una pregunta cuando lo quemas con el soplete, al cabo de unas horas el azucar quemado no se vuelve liquido? o lo quemas justo antes de servir?
gracias
Gràcies per ensenyar-me una nova manera de fer la trufa. No porta licor, aquesta trufa? I si n’hi volguessis posar, com es fa?
Sort que vas poguer reconstruir pero poguer fer la foto del tall!!Té molt bona pinta, i es una llàstima el que et va pasar!! I qué vas portar a Vic??? M’encanta la nova cara del blog, queda genial, i els rotlles de provolone, tot un plaer per la vista!!!! Petons
ostres! quina rabiaaaaaaaaa
Tot i això la meva mare sempre diu que si tot el que hi has posat es bo, bo te de ser. Segur que seu posat bé les botes amb aquest pastis despres de dinar.
una abraçada
Quina rabia!!! Aixo fastidia un munt!!!! Però t’haig de dir que el tall perfecte i mira tu, us heu posat les botes a casa!!!
Petonets
Una delicia meravellosa, malgrat l’incident, però això passa en les millor famílies, tot i que de moment fot molt ja que tots els plans se’n van enlaire.
Una abraçada
Gemma!
Si després de caure pel marbre encara té aquesta pinta … no em puc imaginar com devia ser abans de caure !!!
Heu fet canvis a la capçalera de la pàgina, oi? Ara m’agrada més 😉
Petons
Ester, vaig aprofitar el tros més conservat per fer-li la foto, je je je…
Laura, era molt bo, però no me’l vaig menjar gaire de gust, no em podia treure del cap la imatge dels pastís caperavall 🙁
Dolça, precisament per això vaig triar aquest pastís, és ben bé un dels clàssics per celebrar un aniversari, oi? A més, aquest era molt especial. I això de ser barrip barrop, és per culpa de les presses, anem massa de bòlit!
Marylou i Sònia, vaig poder salvar tot el pastís, era boníssim tot i que la presència no era gaire agradable, je je je… Suposos que a tots ens ha passat algun acident semblant, oi?
Starbase, a la recepta ja hi ha l’enllaç a la recepta de yema 😉
Veuràs que porta maizena, cosa que tots els pastissers et diran que no n’hauria de portar… Però fet així és molt més fàcil i et queda la textura espessa perfecta. Des que vaig porvar aquesta recepta per fer la Mona, ja no en faig cap altra!
Alfons, m’entens bé, oi? Precisament aquest que porta taaaanta feina!!!! Si m’hagués caigut un flam, que només cal triturar i posar al forn, no m’hauria fet tanta ràbia!! Però aquest precisament… el pa de pessic, l’almívar, la nata, la ema, la trufa, torrar les ametlles, tallar el pasís, muntar-lo… una feinada 🙁
Carmen, tens tota la raó, aquests accidents passen el dia que vols quedar meés be, oi? Segurament és pels nervis o simple llei de Murphy 🙁
Surfzone, je je je…. no m’ho havia mirat així 🙂 He construït, deconstruït i reconstruït el pastís. És millor mirar la part positiva de l’aventura, oi? 🙂
Gemma, el Sant Marc no et fallarà mai, és d’aquells pastissos perfectes per quan vols quedar la mar de bé. Sempre triomfa, un clàssic de tota la vida!
Teresa, van estar molt contents, tens raó 🙂 Però no ho van dir gaire fort ja que jo no estava de gaire bon humor, je je je…
Xavier, la veritat és que desconec l’origen del pastís ni el motiu que es digui així… s’haurà d’investigar 🙂 I de tant en tant tots tenim accidents a la cuina, oi? Val la pena compartir-ho, així no et sents tan malament quan et passa a tu…
Anna, és un bàsic que no pot faltar a cap receptari de pastisseria!
Erika, tambien yo hice una pataleta 🙁 Transportar la tarta es uno de los peores momentos, mucho más difícil que hacerla…. Entiendo que a ti tambien te preocupe 🙁
Gemma; Potser Sant “Marc”bre, dins el que cap encara et va ajudar i poguer ensanyar aquest troç tant i tant tentedó…, tot i així va quedar molt ben desarrollat.
Tot i així Gemma, que vagi de gust¡¡ 😀
Jo sí que el vaig ben disfrutar! estava boníssim! …algú havia de treure profit de l’acciddent! Ets una crack!
Ostres, quina ràbia Gemma. Jo perquè no em passi més, ara faig servir una mena d’espàtula gegant (com aquesta). Tot i així, si no ho dius ningú ho hauria dit. 😉
Petons!
T’entenc perfectament!!! A jo em va passar una vegada amb una truita de patates (que no du ni la meitat de feina que lo teu) i ja em va donar algo! Segur que estava molt bona, i pel que puc veure de la foto de tall em puc imaginar lo ve que et va quedar..
Un petonet!!
Quina llàstima!!! Bé, no passa res. T’ha quedat un tall ben bonic i abellidor. Segur que això que t’ha passat fot molt. Són les gangues de l’ofici. Besades i ànims, que amb els dolços tan bons que fas sequr que són més passadores.
Quina mala sort, això si que empipa, encara que mirant-lo per la part positiva heu tingut uns postres ben bons a casa no, i so no dius res ningú so pensaria.
Petons
Jejeje!! doncs aquest tall t’ha quedat sencer…!! Igualment, el pastís es espectacular!! tens unes mans d’artista pastissera!! petons!!!
Bona nit Gemma
Que ràbia veritat!.
A mi també em passen eixos bolets.Sobretot quan millor vols que t’isquen les coses,no se perquè és quan mes mal et queden.Sort que encara el vau poder aprofitar en casa.El tall que ens presentes es veu boníssim.
En fi, paciència.A la pròxima eixirà millor.
Besets.
Xisca i Anaori, el tros el vaig poder salvar i bo ho estava, però el disgust no me’l va treure ningú, per molt dolç que fos el pastís 🙂
Ana, es mejor quemarlo justo antes de servir, si lo haces con tiempo pierde el crujiente y el caramelo se licúa. Pero la verdad es que en casa nos gusta más sin quemar, así que lo sirvo tal cuál. Pasa los mismo con la crema catalana, hay quien la prefiere quemada y quien sin quemar… Pero creo que el San Marcos auténtico siempre va quemado 😉
Nuria, no he provat mai de posar-hi el licor, pero suposo que es posaria un cop tota la xocolata s’hagi fos… O potser millor just abans de muntar la nata… però no ho sé segur. Com la fas tu la trufa per farcir un pastís?
Elvira, precisament després del disgust vaig tenir l’apuro de pensar… iara què porto a Vic????? Vaig haver d’improvisar un altre pastís, aquest molt més ràpid perquè ja no tenia temps. Ja el posaré al blog 😉
Anna, ja ho crec que era bo, tot i l’aspecte tot el que hi havia era bo, te mare té molta raó 🙂 Llàstima que quedés tan lleig…
Maria i Josep, tots tenim històries divertides d’accidents que ens han passat a la cuina, oi? En un dia me n’han explicat una pila, alguns de molt divertits!!! Ajuda saber que no ets la única a qui passen contratemps 😉
Sefa, sí!!!!!!!!!!!!! Hem canviat la capçalera!! Oi que queda més maca així??? A mi també m’agrada molt més que abans, quina il·lu que t’hi hagis fixat :)))
Josepb, a partir d’ara li diré Sant Marbre enlloc de Sant Marc, je je je… una idea moooolt bona, em sembla que ho recordaré molt de temps 🙂
Pol, estava bo, oi??? Sort que tot té la seva cara pòsitiva, així hem tingut pastís sense comptar-hi, je je je….
Mercè, has “dado en el clavo”!!! Precisament em va caure per no tenir ni les eines ni l’espai necessaris… Quan veig totes les eines que tenen els obradors de les pastisseries (com l’espàtula que dius) i que nosaltres no tenim…. és molt difícil que ens surti igual de bé, no trobes?
Patri, m’imagino el disgust… i tan és que sigui una truita com un pastís, et quedés amb una cara i una boca oberta que tardes mig minut ben bo a reaccionar! Per bona que seguís sent la truita, ja no era el mateix, oi?
Francesc i Fem un mos, si fos un pastís per menjar els de casa i prou, no hauria passat res… però precisament amb aquest volia quedar molt bé!
Anna i Mesilda, vaig aprofitar el tros menys xafat per fer la foto, je je je… I és ben veritat que quan més bé vols quedar és quan tens els accidents més grans, suposo que és la llei de Murphy 🙂
No hi posaré més llenya al foc, però això és una enrabiada d’aquelles que només surten paraulotes i`”òsties” durant una bona estona..però el tall ha quedat tan bé que ningú no ho diria!Fins demà Gemma.
amb aquesta foto, ningú diria que has tingut un “accident”.
Jo em pensava que aquest pastís era el Massini… en què són diferents?
pt!
Em sap greu per tu que t’hagi passat l'”accident” però pel tros que n’has posat a la foto no ho sembla. D’aquest pastís a casa en diem ” el pastís que agrada a tothom” i per l’aspecte que té et deu haver quedat boníssim!
Tens raó, quan les coses no surten com esperaves ja no gaudeixes igual de les postres que acabes de preparar i que tothom diu que són tan i tan bones!! Tanmateix, el tall que has penjat és super hiper fantastic!! Ja penso en quan puc fer aquest fantastic pastis!!
A qui no li ha caigut un pastís?? Quan millor vols quedar, més fàcil és que ixca un desastre.
M’agrada molt aquest pastís; és dels que sempre agraden.
Un bes.
T’entenc perfectament! A mi em va passar aquest any amb la Mona que li vaig fer per la meva neboda…lo meu per això no va tenir “arreglo” i no vaig poder fer cap foto després de la feinada que vaig tenir…quin desastre!!!
nenaaaa…ningú diria que se’t va caure…el tall és perfecte i fa una pinta increible!!!! Segur que estava deliciós malgrat tot!
Petuents,
Eva.
Gemma, moltes felicitats pel teu nou blog. Ja ets una professional!!!
Enhorabona, t’ho mereixes.
Una abraçada
Jo, fins ara, havia fet la trufa de dues maneres: una, muntant la nata i, un cop muntada i ben freda, barrejant-hi la xocolata fosa de mica en mica i amb molta cura (si hi posava licor, aquest el barrejava primer amb la xocolata fosa). L’altra manera era agregant cacau pur en pols a la nata ben muntada i freda. Aquesta segona opció sembla més còmoda, però no sabria com ni quan posar-hi el licor, si volgués. La propera vegada, provaré de fer la trufa com la fas tu.
M’he oblidat de dir que ensucro la nata prèviament, un cop muntada.
Algun dia hauriem de fer un post amb els nostres “desastres culinaris”. Jo ja t’avanço el meu: estava veient un concert del Serrat per la tele, tenia un cassó al foc per fer ous durs, me’n vaig oblidar, es va consumir l’aigua, el cassó es va recremar, els ous van explotar i es van esclafar al sostre!!!!!. Quina feinada que em va donar el Serrat!.
I pel pastís, no t’amoïnis, repetiu celebració i llestos!
hola gemma que rico, esta tarta es complicada y a ti te ha quedao genial!! fuchiquitos ;*
Ja fa ràbia, ja! A mi em va passar una vegada amb una coca de Sant Joan: la vaig treure del forn amb un drap de cuina prim i m’estava cremant les mans. No podia més i em va caure a sobre del marbre, quedant aixafada amb el pes de la plata… Però, com el teu pastís, era igual de bona! Com em va dir el Pere. “No s’acaba de barrejar tot a la panxa?” Home, si t’ho mires així…
Tu encara has pogut salvar un tall per mostra-nos lo bonic que t’havia quedat. Llàstima que qui celebrava l’aniversari es va quedar sense!
Una abraçada
Eiiii Gemma! si sabessis els problemes que vaig tenir muntant un Massini!!! Crec que a tots ens ha passat alguna vegada. Fins i tot al Ferran Adrià i a la Ruscalleda alguna vegada els haurà caigut el plat per terra! Ànims, que és qüestió de probabilitat: Quan més cuines, més punts tens per aquest tipus d’accidents … T’ha quedat genial!
sens dubte un pastís boníssim, diria que és el meu preferit.mira que em fas venir ganes d’anar a cal miró a buscar-ne pel dinar d’avui…
Si no dius res ni es nota!
Aquest pastís m’encanta i em porta molts records de la meva infantesa, com la Sara, que ho associo a los llocs on vaig ser molt feliç: Gandesa i Sant Pol de Mar.
Petons
Mercè, perquè jo no sóc de dir paraulotes, que si no… n’haura dit 100 de seguides!
Eva, doncs ara mateix no sé la diferència, tot i que a el Massini també em sona molt. Hauré de buscar com és el Massini, com el fas tu?
Mariangels, aquest pastís és el clàssic dels aniversaris i porta de tot: nata, trufa i yema. Així segur que agrada a tothom, je je je….
Neus, quan tinc convidats sempre em passa el mateix, no gaudeixo igual del que he cuinat… segurament és pels nervis o per la por que no t’hagi quedat prou bé. I si a sobre tens un accident com aquest 🙁
Maria Dolores, doncs tan temps fent pastissos i encara no m’havia caigut cap pastís! M”han passat una pila de coses, i tant, però tirar un pastís encara no m’havia passat mai 🙁
Eva, quina ràbia, la Mona porta tanta feina com aquest pastís!!!! T’entenc perfectament… i clar, segueix sent igual de bo, però ja no el pots presentar tot destrossat…
Joan, gràcies, però el blog segueix sent igual d’amateur que abans, je je je… ja veus que fins i tot em cauen els pastissos! 🙂
Núria, l’opció de posar el cacau en pols mentre montes la nata també l’he fet algun cop, però aquesta m’agrada més ja que agafa més cos i aguanta més sense estabilitzants de nata. Prova-ho que ja veuràs com va molt bé 😉
Glòria, ja ja ja!!!!!!!! No sé pas què é spitjor, si els ous al sostre o el pastís al marbre 🙂
En 4 dies he sentit tants accidents culinaris que en podria escriure un llibre d’humor.
Un cop vaig obrir abans d’hora l’olla a pressió on estava fent soja (com si fossin cigrons) i tota la soja va quedar repartida pels 360º de la cuina, imagina’t, tot ple d’escòfies de la soja, igual de fastigós que els cigrons… crec que encara n’hi deu haver en algun racó de la cuina, je je je…
Margarida, això que dius del forn ens ha passat a tots!!!!!! A mi em va passar amb una quiche, ja no ho recordava!! Em vaig cremar i en deixar-la anar, PATAPAM, a terra cap per avall. Quina ràbia això de la coca, erquè encara que sigui igual de bona, la presentació també és molt important, oi?
Marta, és tot un consol saber que a tothom li passen coses semblants. I tens tota la raó, com més cuines, més probable és que et passin accidents, oi? Segur que si no fas mai pastissos, no te’n caurà mai cap!
Manel, segur que els de can Miró deuen fer més goig que aquest 😉
Margada, és un pastís tan clàssic que a tots ens porta records… precisament per això vai gtriar aquest, volia un pastís ben tradicional 🙂
Donçs veient aquest tall tan bonic, mai diries que aquest pastís ha tingut un “accident”.
A mi em va passar amb un flam que no sortia del motllo i al final em va caure el flam i el motllo se’m va escapar de les mans per caure damunt el flam. Va quedar destrossat, jo no hagués pogut aprofitar ni un trosset per la foto!
Estimada Gemma crec que el “desastre” d´aquest pastís és la excepció que confirma que ets una artista de la rebosteria…nena el tall és impressionant!!!!
oh! quina llàstima Gemma…de totes maneres, gràcies per compartir amb nosaltres aquest pastís tant deliciós!
benvolguda gemma,
quin disgust, però que maca, que ho has explicat ! que estaves nerviosa pq ara et veu encara més gent! tranquila tu t’en surts d’això i més, ets una artista.
més que res escrivia per felicitar-te una vegada més i per la nova etapa; que vagi bé amb la nova aventura del “cuina” !
volia dir que aquests son el pastissos que jo he fet tantes vegades per les celebracions familiars, fins que et vaig conéixer i vaig començar a fer nous invents, i no m’en arrepenteixo gens, hem d’innovar, però jo els hi recomano als joves de casa que també els tinguin en compte. Com que ja et llegeixen, m’agrada aquest missatge que els hi has donat. En presentacions, ets la núm. 1. A vegades miro blogs de postres i no n’hi ha cap com la teva, si no és obra d’algun pastisser professional. Dissabte vaig fer per sopar una crema de taronja que tu feies dins la taronja, però amb vasets i palets de xocolata, van quedar impressionats, deliciosa !
una selvatana
Bueno bueno bueno, quin canvi de lus. Segur que tindràs molt més èxit encara!
Ha de fer una ràbia que et caigue un pastís tan bo! Ja m’ha estranyat a mi que només hagis posat el tall. Però de bona pinta la fa així que bo havia d’estar 🙂
Quina pena Gemma! entenc el teu disgust, això si, s’ha de dir que aquest tros que ha quedat “viu” té una pinta boníssima!
A mi és el pastís que més m’agrada i es que amb una bona nata i trufa… mmm!
petons!
hola gracies a bosaltres pdre fer aquet pastis tan bo es el meu 2 pastis preferit adeu fins a la vista
Hola Gemma
vist l’èxit del pastís de l’altre m’animo a provar una altre de les teves receptes. El pastís de sant Marc.
Perdona que sigui tant pesat, però tinc els dubtes de sempre :
– Com t’has fas per tallar el pa de pessic amb 3 capes i que quedin rectes?? algun truc??
– Mai he fet la yema. imagino que no ha de ser fàcil, però com es fa perquè quedi una capa sobre el pastís homogénia sense grumulls , vull dir….. és a dir que quedi una capa fina i llisa??
– I per últim, jo no tinc cap bufador…. serveix un cremador de crema catalana?? d’aquells que s’endollen…..no sé si m’explico…
Gràcies de nou.
Ei, no havia vist el comentari fins ara! Et contesto 😉
– Tinc una mena de tallador que és un fil metàl·lic per tallar pastissos. Segur que el pots trobar a qualsevol ferreteria. Si no, amb un ganivet i vigilant bé…
– La yema amb aquesta recepta et quedarà perfecte, ja ho veuràs, homogènia i sense grumolls. Si et surtissin grumolls, sempre la pots colar per un colardor fi i la pots aprofitar perfectament 😉
– Amb el cremador que dius encara t’anirà més bé! Tot i així, a mi personalment el Sant Marc m’agrada sense cremar.
Ja explicaràs com t’ha sortit 😉
juas,juas !!!…perdona però m’ha fet molta gràcia….i mira que costa de fer el pastís…