Cada dimarts al migdia, una mica abans de les dues, l’Ada Parellada participa al programa de COMRadio El dia a la COM amb l’Albert Vico. Ahir va parlar dels blogs de cuina a Internet, un fenomen bastant de moda últimament. En va parlar molt bé i va explicar que sentia admiració pels blocaires que, sense ser professionals de la cuina, mantenen un blog personal amb receptes de cuina i altres temes relacionats amb la gastronomia. Com a exemple, va parlar del blog la cuina de casa, cosa que em va fer molta il·lusió.
Quan, amb les meves nebodes, vam conèixer l’Ada en un taller a l’Abacus, ens va causar molt bona impressió i una gran admiració. Haig de confessar que encara tenim pendent una vista al Semproniana, però ara crec que ja no trigarem gaire a fer-la… Per cert, heu vist el davantal de l’Olga a l’última recepta de melindros? Sí, sí, és el que es va pintar durant el taller de l’Ada a l’Abacus! Quina casualitat, oi?
Si voleu escoltar el programa…
Moltes gràcies Ada!
Resposta de l’Ada Parellada:
L’Ada ha deixat un comentari molt interessant, on explica l’admiració que sent pels blocaires gastronòmics. Crec que val la pena repoduir-lo al post, és el guió del programa d’ahir a la ràdio:
(…) sou uns cracks.
aprofito i us facilito el guió (que l’albert no em va deixar acabar…) que parlava del vostre fenomen.
Ada Parellada
CUINA SUBMERGIDA
No hi ha cap mena de dubte, la cuina està de moda….O ho ha estat sempre!
Ara la cuina està constantment present als medis, els cuiners són tractats com a estrelles, reben la Creu de Sant Jordi i els erigeixen com a “cuiner de l’any”, amb la mateixa categoria que el “català de l’any”.
El que ha canviat no és que la cuina sigui una activitat que agradi, sinó que ara és una activitat pública. Però, és clar, ens estem referint a la cuina professional, la cuina en la que, en definitiva, es barreja l’amor per la cuina amb la rendibilitat, els beneficis, l’ego i els interessos comercials.
Però paral•lelament a aquest món d’estrelles, brillantines, glitter i glam, vestit de blanc amb pantalons a quadrets, hi ha un món de davantal de flors, un món callat i solitari, individual i privat i, sobretot, un món a l’ombra. Són els aficionats, els veritables amants de la cuina.
Sempre n’hi ha hagut, de persones apassionades per la cuina, de la mateixa manera que hi ha persones apassionades per la música, el bricolatge o el macramé. I el que realment els dona valor és que continuïn sent aficionats, sense voler fer el salt al món professional. Perquè quan passes de l’oci al negoci, la mateixa paraula ho diu, “negues l’oci”, de manera que tot allò que t’agradava tant passa a un segon pla, prioritzant el què realment interessa: calés, calés i calés. Si fas el salt al món professional, et transformes en un amant del compte de resultats.
Ja ho deia el meu amic Jordi Parramón, un cuiner importantíssim que no ha volgut pujar al carro del showkitchendollar. Quan al Jordi Parramon li van preguntar si la cuina era la seva passió, va contestar que la seva passió era la música, la literatura, etc., però que la cuina era la seva feina i, per tant, havia de treballar amb el cap fred, sense passions.
Doncs bé, aquesta cuina callada, aquesta cuina submergida, avui dia està esclatant, a través dels blogs de cuina. Val la pena que hi entreu, a qualsevol d’aquests blogs, us sorprendrà la qualitat tant dels comentaris, de les recomanacions com de les fotografies. I a mi, el que m’entendreix més és que, aquestes persones, quan acaben la feina, han tret la rentadora, i han banyat als nens, tenen esma per posar-se a cuinar, fer la fotografia, escriure la recepta al blog i respondre els comentaris dels usuaris del blog, sense tenir en compte que per poder cuinar, prèviament, han hagut d’anar a comprar.
A mi m’emociona, què vols que et digui.
M’he fet amiga d’una blogaire. I em té el cor robat. Ahir em va portar el regal de Nadal, una mica endarrerit, la veritat. El regal de Nadal és un tros de massa mare, procedent de Sevilla, que haig d’anar alimentant amb sucre i farina durant uns deu dies, fins que augmenti a quatre vegades el seu volum, moment en que n’haig d’agafar tres porcions iguals i donar-los a tres persones amigues. Només d’aquesta manera ens garantim salut i amor durant els propers dotze mesos. És una cadena! Les persones “normals” fan la cadena via Internet, els blogaires de gastronomia la fan via massa mare!!!
Només em queda dir que ADMIRO ALS BLOGAIRES DE GASTRONOMIA.
Moltes gràcies de part de tots, Ada!
PD: Aprofito per recordar que demà tenim curs de risottos al Caprabo, eh? La llista definitiva aquí.
