Ahir vam tornar a passar una tarda ben entretinguda amb les meves nebodes Aina i Olga, tot cuinant uns melindros i uns canapès per sopar:
Ara feia temps que no ens posàvem a la cuina les tres juntes i ja en teníem moltes ganes. Vam triar una recepta del llibre I ara què mengem? del David Lienas, de qui ja hem fet altres receptes que sempre són un èxit: acostumen a ser fàcils, adaptades a cuiners infantils i amb resultats vistosos que agraden als nens. I aquest cop ho vam tornar a encertar: amb tres ingredients i quatre passos senzills, ens van quedar uns melindros per llepar-se els dits, que no tenen res a envejar als que venen als forns i pastisseries “de veritat”. Ben sucats de xocolata desfeta o de crema catalana (aquesta és la proposta d’en Lienas) resulten unes postres delicioses!
Hauríeu de veure les nenes utilitzant el típic vocabulari pastisser de muntar clares a punt de neu, tamisar la farina, fer moviments suaus i embolvents… A més, ahir van aprendre una cosa nova: l’ús de les mànigues pastisseres o paperines, com va preferir dir-ne l’Olga. Ens vam fer una mica d’embolic per aguantar la màniga, prémer la massa i aconseguir uns melindros regulars tot alhora, però el resultat va ser prou decent, je je je…
Aquí teniu la recepta:
Bon profit!
Hola Gemma, tinc un problema amb la massa, em queda massa líquida i tot i que de gust i textura em queden bons i flonjos, la presència és de “truitetes de melindros”….saps què és el que estic fent malament? Ho vaig tornar a provar posant-hi menys clara d’ou i llavors la textura ja no era tant flonja.
T’agrairé instruccions, moltes gràcies!!
PD: Dir-te, a més, que aquesta sabadellenca que t’escriu, fins que no va trobar el teu blog, no havia aconseguit que li quedés bé cap postre (deixant a banda la clàssica coca)!! Mil gràcies!
Mònica, l’únic secret és muntar bé tant els rovells com les clares, a punt de neu. Els rovells també els has d emuntar, fins que quedein ben ferms i quedin escumosos i amb un color blanquinós…